LA XUFA I L’ORXATA

LA XUFA

Cultiu únic a Europa

Coneguda durant segles com una mala herba per ser parenta de la junça, està documentat que aquest tubercle ja era utilitzat pel egipcis al s. IV a.d.C.

Per la seua exigència d’unes condicions climàtiques determinades i de sols solts i arenosos, L’Horta Nord és l’únic lloc a Europa on es cultiva, sent Alboraia i els seus voltants on es concentra la gran majoria de la producció.

Els colors de l’Horta

La plantació de la xufa es realitza al mes d’Abril, configurant a l’estiu un preciós mantell verd que atorga a l’horta una gran vistositat. A la tardor comença a assecarse i els talls canvien a un color marró que ompli de contrasts els camps, fins que uns dies abans de la collita es crema la part aèria, i els camps queden negres per uns dies.

Un fruit exclusiu; d’extraordinària qualitat

Una vegada arreplegades les xufes que queden baix terra, es renten i passen als sequers per al seu assecat, en un procés regulat pel Consell Regulador de la Denominació d’Origen Xufa de València que la diferència de qualsevol altre tipus de xufes d’arreu del mon.

La Xufa té multitud de propietats curatives i nutritives. És molt rica en proteïnes, hidrats de carboni, sucres, fibra i oli, doncs conté una gran quantitat d’àcid oleic, àcid gras monodesaturat que redueix el colesterol global.

També és molt saludable pel seu alt contingut en ferro i potassi i per l’absència de sodi, i té una gran capacitat antioxidant.

L’ORXATA DE XUFA

Segons Pio Font Quer (1888-1964, professor de Botànica en la Facultat de Farmàcia de la Universitat Autònoma de Barcelona) en el seu llibre “Plantas Medicinales: el Dioscórides Renovado” (editorial Labor, Barcelona, 1956) l'orxata de xufla és “calefaccient i desecant, expel·leix les flatulencies, fortifica les entranyes, alleuja els cólics, provoca l'orina i el menstruo, aprofita per a la hidropesia recent, es reputa per cefàlica i és bona per als vertígens i atordiments de cap. S'usa algunes vegades en esbandides o colutoris per a les úlceres de la boca i genives”.

Òbviament aquest és un llenguatge molt antiquat perquè Pio Font Quer va adoptar un llibre de farmacopea d'un metge de l'exèrcit romà, Dioscórides, aficionat a les plantes medicinals i que va viure en el segle I de la nostra Era, de difícil traducció en la Medicina actual, trufat amb conceptes hipocràtics (segle V abans de Crist) i paracelsianos (segle XVI), pel que té escassa aplicació al nostre saber i coneixements actuals, però que incideix en alguns dels aspectes més interessants de les seues propietats digestives:

1) és eupéptica pel seu contingut en amilasa i lipasa, facilitant la digestió dels hidrats de carboni i els greixos respectivament. Alleuja les molèsties de la dispepsia flatulenta i evita el meteorisme.

2) és diurética pel seu abundant contingut en aigua i escàs en sodi (no es reté, per tant).

3) és antidiarreica (“fortifica les entranyes”) pel seu contingut en midó, que té propietats espesantes de la femta i com prebiòtic afavoreix el creixement de la flora intestinal beneficiosa fermentativa (bacils formadors d'àcid làctic); recordem que l'orxata “d'arròs” i l'orxata “de xufla” eren coneguts remeis de les diarrees infantils fa 40 o 50 anys.

4) pel seu contingut en peroxidasa i catalasa no seria d'estranyar la seua utilitat en les aftas bucales com “desinfectant” orofaríngeo, encara que no és un ús molt habitual, ja que sol beure's, no fer-se colutorios amb ella.

La resta de les propietats, “cefálica” i per als “vertígens i atordiments de cap”, no semblen sustentar-se en cap de les propietats de l'orxata de xufla o el tubérculo sencer, basades en la seua composició i conegudes en l'actualitat.

L'orxata de xufla té propietats energètiques perquè conté percentualment més HC que la llet, i una bona part són midó, la *glucosa només traces, digestives (és antiflatulenta y antidispéptica) i astringentes; manca de lactosa i de fructosa pel que poden prendre-la persones que no toleren el sucre de les fruites (o les begudes refrescants derivades) o la mel, o el sucre de la llet, el que succeeix en un 30% de la població espanyola adulta i en quasi el 50% dels nostres ancians. Té més ferro, i coure i igual contingut en magnesi que la llet de vaca o cabra, el que la fa especialment apropiada en la infància i senectud, i en les embarassades, i encara que per si sola no és capaç de cobrir els requeriments diaris en ferro (s'hauria de prendre prop de tres litres diaris), sí els de coure, magnesi i cinc. En comparació de la llet destaquen tres propietats:

1) no te lactosa,

2) té menys sodi i potasi, i

3) conté una quantitat no menyspreable de fibra soluble, de la qual la llet manca. Però és sobretot el seu contingut en aminoàcids i àcids grassos monoinsaturats la qual li brinda unes propietats saludables que la fan incomparable amb altres begudes refrescants o nutrients, com veurem més endavant.